Contra tota expectativa, el dia 20 de desembre de 2010 vaig anar a impartir un club de lectura a la biblioteca de Rubí. Feia temps que tenia preparada la substitució però com que encara seguia embarassada, vaig decidir anar-hi jo. Es tractava, d'altra banda, de l'últim compromís laboral de l'any abans de les vacances de nadal. Un cop fet, la meva ment relaxada va enviar un senyal poderós de que ja es podia desencadenar el part.
Poques hores després de tornar de Rubí, van començar les contraccions, que vaig rebre molt contenta. Al principi eren cada mitja hora més o menys i jo anava meditant, respirant, sentint que tot anava molt bé. Vaig cantar-los-hi un mantra repetidament, el mantra del Punjab que em va ensenyar la meva amiga Celia, el mateix que he cantat després per calmar a la meva filla. Vaig estar relaxada però aquella nit de dilluns gairebé no vaig dormir gens.
Al matí de dimarts, amb calma, vam decidir anar tirant cap a l'hospital. Feia un dels dies més grisos de tot l'any, d'una pluja tempestiva, i anàvem tranquils i feliços. Durant la primera etapa les contraccions no duraven més de trenta segons i no eren massa doloroses. Vam arribar a l'hospital cap a les 14 i després d'un parell d'hores vam marxar perquè encara no estava dilatant. La resta del dia i la nit de dimarts van ser una continuació "in crescendo" dels símptomes. Les contraccions, però, quals trons de la tempesta, no es feien regulars del tot. No s'hi van fer mai, ni ja en el part en si.
Estàvem a la casa on vaig viure de nena, amb la meva mare i les meves nevodes. Després de sopar una mica vam fer gimnàstica i em venia de gust alguna cosa comfortant. Vam fer xocolata desfeta, que després vomitaria.
Les contraccions patides al llit de la meva habitació de Mataró es van fer insuportables. Me'n vaig anar al sofà. Vaig vomitar un parell de cops. El dia va començar a aixecar el vol...i quan entrava claror pel balcó, jo estava asseguda al sofà, gairebé levitant. Algunes contraccions duraven fins a tres minuts i s'encadenaven una amb una altra, com els trons quan la tempesta s'apropa, deixant-me gairebé sense descans.
Quan es va llevar a les vuit, la meva mare -gran paridora- va dir que ja feia masses hores que estava així i que havíem de marxar a l'hospital.
Gairebé 9 del matí. Em vaig aixecar del sofà on havia deixat el seient ple de líquid sanguinolent. La meva mare em va donar un mocador, un drap per al seient del cotxe i una toballola i tremolant, vam anar cap al cotxe el meu amor i jo. Les contraccions eren tan poderoses que gairebé no podia entrar al cotxe. Un cop a l'hospital vam tornar a veure més o menys les mateixes cares que el dia anterior.
Em vaig trobar amb un equip realment meravellós. Estava ja dilatada d'uns 9 cm. i em van dir que tenia poca estona per decidir si voldria epidural. Va ser com jo havia planificat i desitjat. Vaig tenir força per dir que ho provaria sense. La llevadora resident que va portar el part -Anna Calvo- era molt agradable i prudent. La segona llevadora, de més edat -Marisa- em va donar moltíssim suport i em va animar en tot moment. Gràcies a que m'animaven i que el meu amor va estar amb mi en tot moment, ho vaig poder fer tan bé.
A les 9.30 em posaven una primera dosi per a l'estreptococo. Si no hagués estat per això, hauria sigut un part molt més ràpid. Estava dreta a la sala de parts, apretant la mà d'en Joan i vaig vomitar un cop. Em van portar una esterilla calenta per al mal de ronyons.
Mentre anaven traient boles al sorteig de nadal, el meu part anava avançant. La ginecòloga va donar permís perquè adelantessin la segona dosi d'antibiòtic. Algú em va treure les olleres.
Anava passant el temps, cavalcant entre contraccions fins que va arribar l'hora desitjada. Trencada la bossa, en cada contracció podia empènyer. D'aquesta manera el dolor es va alleugerir molt.
Em deien que ho estava fent molt bé i que la bebè també ho feia molt bé. Va arribar la meva germana infermera, la ginecòloga. Van posar-me un mirall i es podia veure el cabell castany de la meva nena. Llavors vaig tancar els ulls per empènyer i empènyer. I poc abans de les 2, en un pujo que la ginecòloga havia dit que seria l'últim si ho fèiem bé, va sortir disparada la peque.
No hay comentarios:
Publicar un comentario